EXPRESSIÓ GENERAL

Expressió general, reflexions 

Escric per que cada dia estic més abatut, més trist i més apagat de veure el que veig cada nit pel barri gòtic quan surto de treballar. Veig pobres, veig persones sense sostre, avis remenant els contenidors buscant qualsevol cosa que els pugui omplir la panxa. Veig gent en camions rovellats, buscant qualsevol material per a vendre, sobre aquests camions també hi veig nens, nens jugant-se la vida a cavall del camió i el terra ajudant els seus pares.

Mentrestant les botigues que conformen la façana elitista de Barcelona tanquen, deixant il·luminats els seus aparadors i estendards d'una vida luxosa que cada cop menys gent es pot permetre, és la nocturnitat de la vergonya; cal fer bona cara fins i tot de nit, així almenys els llums dels aparadors destaquen més que la vida real de les nits d'aquesta ciutat grisa, mentidera, monòtona. Maquillen la pobresa, però la pobresa no es pot maquillar.

I mentrestant les nostres fronteres no són polítiques, aquestes importen ben poc; són les fronteres socials les que es van tancant i impedeixen que els nens de classe obrera puguin arribar a complir els seus somnis; l'immobilisme social s'apodera dels nens, de les dones, dels treballadors assalariats, dels autònoms... I no hi ha lluita suficient per impedir-ho, perquè a les universitats, a les escoles, a les classes de geografia ens ensenyen que les coses no són així, que tots som lliures.

Però dones, alumnes, obrers... No veieu que la llibertat que ens ofereix aquest sistema no és llibertat, sinó que és engany?

¿Quan un home lliure s'ha aixecat a les 8, ha pagat un ull de la cara per poder agafar transport públic , s'ha dirigit cap a un lloc indeterminat de la seva població i s'hi ha passat 8 hores per un sou mínim del que gran part dels diners han de ser retornats o lliurats cegament a l'estat, un estat que no està dissenyat per a servir persones, sinó per a gestionar màquines, tractar amb multinacionals i acordar amb els bancs?

I començaria l'etern debat entre seguretat i llibertat, però no ens poden vendre l'estat com a paraigües quan és el mateix estat qui, provant d'implantar un sistema encarat al benefici ràpid en comptes de la inversió en educació i futur, ha deixat més de 6.000.000 de persones sense feina, que ha tret més de 100.000 persones de casa seva per la força cruel dels interessos dels nous oligarques del s.XXI, és un estat que ha afavorit els gratacels a les cases obreres: Xifres desmesurades de capital per a ben pocs abans que la igualtat de la classe obrera!

Jordi Ferrús

De ''públic'' a ''privat'', de deute a estafa, d'acció a repressió

De ''públic'' a ''privat'', de deute a estafa, d'acció a repressió

Jordi Ferrús

6.000.000 d'espanyols aquest hivern no es podran esclafar la casa perquè no poden pagar la llum ni el gas, passaran fred... i gana, perquè tampoc podran pagar una alimentació necessària.
No podran pagar unes factures de llum que han pujat recentment ( i per enèsima vegada) perquè segons govern i companyies (totes elles monopolis) diuen que hi ha un deute del ciutadà.


Però totes aquestes companyies van ser privatitzades en temps d'Aznar, per tant són empreses privades que teòricament havien de millorar el servei respecte al ciutadà perquè es deia que d'aquesta manera hi hauria competència, es competiria, baixarien els preus i millorarien el servei: Vindria a ser com el món de les companyies de telèfon però amb llum aigua i gas.


Lluny de ser així, aquestes companyies s'han convertit en monopolis privats dirigits per ex-càrrecs polítics! I parlem de polítics com Felipe González, José María Aznar, Narcís Serra i tota una comitiva de ''personalitats'' del PP, del PSOE i del CIU (entre d'altres).


Són empreses privades i ara volen que, vist l'èxit del rescat dels bancs amb diners públics, els ciutadans paguem els seus deutes quan aquests directius estan cobrant xifres que es mouen dels 350.000 euros al 2.400.000 euros anuals, i aquesta és la mitjana; hi ha xifres molt més elevades.


Ens imposen el deute del capitalisme oligàrquic i no ens permeten escollir companyia de llum, perquè han aconseguit crear monopolis privats irrenunciables, indiscutibles: ''màfies'' tal com deia la CUP.


Els ciutadans no poden pagar més!
Els ciutadans estan avui cansats de pagar el rescat dels bancs que han nacionalitzat el seu deute amb el vistiplau dels governs, uns bancs corruptes o si més no especuladors, uns bancs amb uns directius que avui continuen impunes perquè s'han aferrat als buits legals i al silenci públic, amenaçant els governs en rebel·lar ''terribles'' secrets, relacions matrimonials entre polítics i bancs...


I aquests directius, i aquests polítics mal casats ens diuen avui que ''hem sortit de la recessió'' , perquè ho entenguem: '' Ens han pagat el deute que hem creat solets amb mala gestió i males inversions, ens han pagat els deutes que hem creat amb el propi estat que dirigim, els ciutadans ens han donat diners per omplir el buit que crea l'evasió fiscal i els diners perduts en SICAVs a les què ens adherim.
Ei! que estem creixent!
Clar! Vosaltres i les empreses de les que us beneficieu sí! La iniciativa privada sí! I els beneficis que us creen (repeteixo, US creen, perquè avui ja no sabem amb certesa que els diners que es declaren a Espanya repercuteixin realment en els ciutadans espanyols)...sí!


Però continuem amb 5.000.000 d'aturats (i aquí faig un ''ni xixa ni limoná'' entre xifres oficials i altres xifres oferides per baròmetres o institucions extra oficials).
Seguim també amb 100.000 desallotjaments anuals, 100.000 famílies a l'any que perden la casa en mans dels bancs egoistes, bancs amb Alzheimer: Que no recordeu que heu sobreviscut gràcies als diners de tots nosaltres?
I clar, la policia ( braç armat dels governants) ajuden a la cruel tasca del segrest ciutadà amb la seva repressió violenta i, perquè no, assassina.

És democràcia? NI ES PREGUNTA! no ho és! I qui digui que ho és té un problema de ceguesa social impressionant, que comenci a obrir els ulls...

PEDAGOGIA DES DEL PUNT DE VISTA DEL QUI ESTÀ A L’ALTRE COSTAT D’AQUESTA CIÈNCIA

PEDAGOGIA DES DEL PUNT DE VISTA DEL QUI ESTÀ A L’ALTRE COSTAT D’AQUESTA CIÈNCIA

-Fins que totes les persones  siguin lliures, no hi haurà descans-

A vegades pensem que el sistema moral i social d’avui ens dóna marge suficient per a ser lliures, però òbviament no ho som de cap manera.

Estem subordinats a diferents elements, com per exemple els prejudicis: No podem ser lliures de cap manera mentre una idea premeditada pesi sobre qualsevol acció que ni tan sols hem tingut temps de dur a terme. Sóc homosexual i no pot ser que la meva mare em tracti de superior a inferior; sé que no tinc 18 anys encara, però estimar no té edat. Diu que ella posarà els límits en les meves relacions, i cau en l’error de pensar que fer l’amor a casa meva és una falta de respecte per a ells. Si no puc ser lliure, si no puc estimar ni gaudir de l’amor de qui estimo a casa, ho hauré de fer fora, cau en l’error de dir que fora de casa puc fer el que vulgui però que a casa he de fer el que em diguin.

És un error molt greu; si no puc trobar l’estabilitat, la felicitat i la confiança en la seva família,  la buscaré fora. De fet, la única cosa que s’aconsegueix amb la repressió sexual es que em senti desemparat, descol·locat i desarrelat: No puc continuar vivint i parlant amb algú que  no entén que estimo un home i que no vol entendre el fet que jo els estic donant la meva confiança portant la meva parella a casa, que jo puc controlar la meva vida sentimental i gaudir de l’amor i alhora que ells sàpiguen que estic bé i que sóc a casa.

Per justificar la meva sexualitat, la meva mare pensa que tan sols experimento, que no sé què vull i que  la meva relació no és seriosa. Per tant la meva parella no pot ser a casa amb mi perquè, a diferència dels meus pares, ‘’nosaltres no estem casats, ni som parella, ni som res’’.

El model de família imperant és el model que defensa la superioritat permanent dels pares. S’ha d'arribar a un model on les famílies, a partir de certa edat en els fills, puguin tractar-se d'igual a igual, de persones amb arguments a persones amb arguments. Dos elements discutint punts de vista amb igualtat per a fer viable la convivència  i mirar per la felicitat de tots els seus membres, evitant un sentiment de repulsió del fill o filla quan aquest hagi assolit la independència personal .

Sé que el problema no és meu, el problema en aquest cas és el tabú del sexe: Podem acceptar que el fill de la veïna sigui homosexual, però no podem acceptar que ho sigui el meu fill. Podem acceptar que el nostre fill descobreixi el sexe, però no podem acceptar que ho faci a casa. Per què? Perquè ‘’quan jo tenia 17 anys no podia ni plantejar-me el fet de portar la meva parella a casa.’’

Els pares han d’abandonar els prejudicis basats en la seva pròpia experiència, des de la subjectivitat personal no es té en compte la opinió dels altres en un context nou; el meu problema no és el mateix que el que tenia la meva mare quan tenia la meva edat, això s’ha de tenir molt clar.

No vull caure en arguments d’analogia, però per fer-ho més entenedor, quan la meva mare tenia 17 anys, les persones a Espanya eren executades per motius polítics a partir de judicis sumaríssims, no hi havia cap tipus de llibertat i la religió cristiana era imposada com una llosa en la moral de totes les famílies. El fantasma del nacionalcatolicisme pesa encara sobre la normalització del sexe en la nostra societat?

 Montessori, tot un referent de la coeducació i del trencament dels prejudicis ens els nens i adolescents.

ENS OFEGUEN I PERDEM LA VISIÓ

ENS OFEGUEN I PERDEM LA VISIÓ.

·Són 2000 euros de matrícula universitària + 160 per a pagar el batxillerat i la selectivitat + 300 euros al mes  de lloguer +100 de factures mensuals  + 360 euros trimestrals de transport + 200 euros aprox. de menjar i roba... Això vol dir que un estudiant que no compta amb casa pròpia ni pot ser mantingut pels pares de la universitat pública  ha de disposar de més de 4000 euros l'any.
Les dades, vistes així, no pinten tant malament si pensem que l'estudiant tindrà uns ingressos... una feina...
En aquest país no, la feina és molt difícil, i els discursos d'emprenedoria no serveixen de res a un estudiant que amb prou feines disposa de temps per a dedicar-se a d'altres coses, i menys encara amb el Plà Bolonya.

En un país on la universitat pública té un preu que oscil·la entre els 1.500 i els 2.000 euros, on no hi ha feina i no es garanteixen les mateixes possibilitats per a rics i pobres en igualtat de condicions i sense privilegis, no hi ha ni estat social ni es garanteix la democràcia a la pràctica.

Els fills i filles dels grans empresaris o càrrecs polítics emparats per una legislació molt més favorable, poden estudiar el que vulguin, quan vulguin i sense necessitat de patir les conseqüències d'un sistema econòmic que impera sense el vot ni la veu popular, dirigit pels grans lobbies capitalistes que se situen a l'altra punta del món i que decideixen en un despatx americà o berlinès que ''Espanya ha de reduir el dèficit que han creat els meus estimats bancs si aquest estiu me'n vull anar amb el iot a Mikonos( i de pas veure la misèria grega)''

Jo, com a subordinat del sistema, he d'estudiar, pagant igual, però amb unes proves d'accés anomenades Selectivitat, que cada any és més difícil perquè no només he de superar la nota mitjana de l'any anterior en una determinada carrera ( la que se suposa que vull estudiar) si no que aquest increment progressiu de la nota de tall es deu en gran part a la disminució de places disponibles per culpa de les famoses retallades.

Com podem reaccionar? De moltes maneres; però, què fem?
Els nostres pares, els que poden, treballen més i fan tots els esforços necessaris per tal de poder imitar els líders del sistema i poder entrar al nen o la nena a una universitat privada. D'aquesta manera no es ''salva'' l'estudiant, es justifiquen les retallades al sistema públic sota l'argument de: ''total, pa lo que sirve'' 

Fora del tema universitats, tenim el tema (o concepte) ''En negre'' ( molt relacionat també amb la privatització de les universitats, però més globalment, amb tot el manteniment de l'estat del benestar, fent un matís: l'estat del benestar és un engany capitalista que almenys ha servit per a tenir un mínim d'igualtat, però ens volen treure fins i tot això.)
Cada vegada és més gran el nombre de persones que eviten els impostos indirectes o amaguen xifres a hisenda.
Primera reflexió: L'estat i el sistema està fent impossible poder pagar les quantitats que es demana al poble a través dels impostos ( un 21% d'IVA és un abús) i no només això, l'estat del benestar que se'ns ofereix a canvi és deplorable . Amb aquest procés de surrealisme fiscal, el govern vol assolir l'estat econòmicament liberal, com el dels Estats Units, i que cadascú es pagui les seves coses, i si no tens, no protestis.

Segona reflexió: Ara per ara, si jo no puc pagar-ho, tinc dues opcions:
1- Callar i quedar exclòs del sistema.
2- Protestar i que em treguin un ull, la melsa o em tinguin 3 nits a una comissaria a pà i aigua sense que els meus familiars sàpiguen on sóc.
Però si els polítics i les grans fortunes de l'estat no paguen o s'adhereixen a les SICAV ( legislació per la qual una gran fortuna pot declarar només un 1% dels seus béns a l'estat) i a sobre evadeixen impostos amb tota la felicitat del món, no passa res, perquè des del president fins al rei ho fan; presumptuosament? presumptuosament!, però tots sabem a qui serveix realment la policia i la justícia en aquest país.
Només si aquesta gent pagués els seus ''1%'' les retallades no caldrien.

No siguem com ells, no hem de reaccionar a l'espoli social evitant-lo i renunciar als nostres drets i a les nostres garanties, el problema no és nostra i la culpa no ens pertoca! En comptes de tancar la finestra i evitar ''mullar-nos'', Perquè no sortim tots al carrer? Vull veure els 2 milions de persones que demanaven la llibertat del nostre poble català demanant la llibertat per a tots els pobles, demanant la llibertat de tot el gènere humà, sense por! No fem el joc al seu discurs perquè són ells i elles, els polítics, la monarquia, els bancs i les multinacionals els que ens han dut al nihilisme social i que pretenen que fem fàstics de l'estat del benestar que ens ha de garantir a tots i totes, per igual i sense privilegis, els nostres drets i les nostres llibertats.


















Què en penseu?

Jordi.

La generació perduda

LA GENERACIÓ PERDUDA

La generació perduda no sóc jo, no és la meva; no és la generació perduda aquella que contra tot pronòstic estipulat pel govern ha arribat a la universitat i l'ha aconseguit pagar. Tampoc som nosaltres la generació perduda per haver protestat i haver lluitat pels nostres drets, sotmesos a brutal repressió i a la marginació per part de la societat ''integrada al sistema capitalista''.

La generació perduda és la dels nostres pares, és la de tota aquella gent que va néixer durant la dictadura de Franco, i es va dedicar en cos i ànima a lluitar contra la dictadura, contra el feixisme i contra el capitalisme de la guerra freda. On sou? ja no us veig: a molts us han fet callar amb el pas dels anys, d'altres heu abandonat la primera línia de combat, d'altres us ho mireu tot des del sofà.
A aquests últims (ja parlo amb segona persona) us defineixo amb aquesta expressió: ''La generació perduda'' .
Veniu d'un passat de reivindicació social, de trencament del fins llavors estipulat; en definitiva, teníeu una altra manera de veure-ho tot. Què feu avui? Critiqueu i reprimiu els vostres fills per voler-se moure i reivindicar-se? Critiqueu aquell qui no és igual, qui no pensa com vosaltres? Us passeu les tardes mirant fals periodisme mentre creieu que sou lliures?... Us heu cregut el frau democràtic de la transició espanyola?

Molts de vosaltres us heu aburgesat, heu viscut una època de feina fàcil, paradís del desconeixement... No inculqueu aquests valors als vostres fills! si ho feu els esteu condemnant a viure en una gran mentida, l'estabilitat que havíeu creat avui s'enfonsa perquè les seves potes són de fang.

Estic parlant de vosaltres, empresaris i empresàries, banquers i banqueres, advocats i advocades, administratius i administratives d'un hospital privat o obrers i obreres d'una gran multinacional... També parlo de vosaltres, tertulians i tertulianes de programes d'actualitat que penseu que sou el súmmum de la revolució...

Deixeu que la meva generació s'alliberi dels vostres estereotips i de les vostres idees preconcebudes, de la vostra falsa tolerància, del vostre ''tot'' perfecte... Deixeu-nos volar i deixeu de manipular-nos amb arguments vençuts; nosaltres no ens rendirem si un mur cau i veiem la realitat, nosaltres seguirem lluitant: Fer-se gran no és deixar la lluita social com creieu alguns, i estar dins del sistema no és ''centrar-se'', és vendre's i esdevenir esclau.

Jordi