sábado, 1 de junio de 2013

PEDAGOGIA DES DEL PUNT DE VISTA DEL QUI ESTÀ A L’ALTRE COSTAT D’AQUESTA CIÈNCIA

PEDAGOGIA DES DEL PUNT DE VISTA DEL QUI ESTÀ A L’ALTRE COSTAT D’AQUESTA CIÈNCIA

-Fins que totes les persones  siguin lliures, no hi haurà descans-

A vegades pensem que el sistema moral i social d’avui ens dóna marge suficient per a ser lliures, però òbviament no ho som de cap manera.
Estem subordinats a diferents elements, com per exemple els prejudicis: No podem ser lliures de cap manera mentre una idea premeditada pesi sobre qualsevol acció que ni tan sols hem tingut temps de dur a terme. Sóc homosexual i no pot ser que la meva mare em tracti de superior a inferior; sé que no tinc 18 anys encara, però estimar no té edat. Diu que ella posarà els límits en les meves relacions, i cau en l’error de pensar que fer l’amor a casa meva és una falta de respecte per a ells. Si no puc ser lliure, si no puc estimar ni gaudir de l’amor de qui estimo a casa, ho hauré de fer fora, cau en l’error de dir que fora de casa puc fer el que vulgui però que a casa he de fer el que em diguin.

És un error molt greu; si no puc trobar l’estabilitat, la felicitat i la confiança en la seva família,  la buscaré fora. De fet, la única cosa que s’aconsegueix amb la repressió sexual es que em senti desemparat, descol·locat i desarrelat: No puc continuar vivint i parlant amb algú que  no entén que estimo un home i que no vol entendre el fet que jo els estic donant la meva confiança portant la meva parella a casa, que jo puc controlar la meva vida sentimental i gaudir de l’amor i alhora que ells sàpiguen que estic bé i que sóc a casa.
Per justificar la meva sexualitat, la meva mare pensa que tan sols experimento, que no sé què vull i que  la meva relació no és seriosa. Per tant la meva parella no pot ser a casa amb mi perquè, a diferència dels meus pares, ‘’nosaltres no estem casats, ni som parella, ni som res’’.

El model de família imperant és el model que defensa la superioritat permanent dels pares. S’ha d'arribar a un model on les famílies, a partir de certa edat en els fills, puguin tractar-se d'igual a igual, de persones amb arguments a persones amb arguments. Dos elements discutint punts de vista amb igualtat per a fer viable la convivència  i mirar per la felicitat de tots els seus membres, evitant un sentiment de repulsió del fill o filla quan aquest hagi assolit la independència personal .
Sé que el problema no és meu, el problema en aquest cas és el tabú del sexe: Podem acceptar que el fill de la veïna sigui homosexual, però no podem acceptar que ho sigui el meu fill. Podem acceptar que el nostre fill descobreixi el sexe, però no podem acceptar que ho faci a casa. Per què? Perquè ‘’quan jo tenia 17 anys no podia ni plantejar-me el fet de portar la meva parella a casa.’’
Els pares han d’abandonar els prejudicis basats en la seva pròpia experiència, des de la subjectivitat personal no es té en compte la opinió dels altres en un context nou; el meu problema no és el mateix que el que tenia la meva mare quan tenia la meva edat, això s’ha de tenir molt clar.


No vull caure en arguments d’analogia, però per fer-ho més entenedor, quan la meva mare tenia 17 anys, les persones a Espanya eren executades per motius polítics a partir de judicis sumaríssims, no hi havia cap tipus de llibertat i la religió cristiana era imposada com una llosa en la moral de totes les famílies. El fantasma del nacionalcatolicisme pesa encara sobre la normalització del sexe en la nostra societat?





 Montessori, tot un referent de la coeducació i del trencament dels prejudicis ens els nens i adolescents.

ENS OFEGUEN I PERDEM LA VISIÓ

ENS OFEGUEN I PERDEM LA VISIÓ.


·Són 2000 euros de matrícula universitària + 160 per a pagar el batxillerat i la selectivitat + 300 euros al mes  de lloguer +100 de factures mensuals  + 360 euros trimestrals de transport + 200 euros aprox. de menjar i roba... Això vol dir que un estudiant que no compta amb casa pròpia ni pot ser mantingut pels pares de la universitat pública  ha de disposar de més de 4000 euros l'any.
Les dades, vistes així, no pinten tant malament si pensem que l'estudiant tindrà uns ingressos... una feina...
En aquest país no, la feina és molt difícil, i els discursos d'emprenedoria no serveixen de res a un estudiant que amb prou feines disposa de temps per a dedicar-se a d'altres coses, i menys encara amb el Plà Bolonya.

En un país on la universitat pública té un preu que oscil·la entre els 1.500 i els 2.000 euros, on no hi ha feina i no es garanteixen les mateixes possibilitats per a rics i pobres en igualtat de condicions i sense privilegis, no hi ha ni estat social ni es garanteix la democràcia a la pràctica.

Els fills i filles dels grans empresaris o càrrecs polítics emparats per una legislació molt més favorable, poden estudiar el que vulguin, quan vulguin i sense necessitat de patir les conseqüències d'un sistema econòmic que impera sense el vot ni la veu popular, dirigit pels grans lobbies capitalistes que se situen a l'altra punta del món i que decideixen en un despatx americà o berlinès que ''Espanya ha de reduir el dèficit que han creat els meus estimats bancs si aquest estiu me'n vull anar amb el iot a Mikonos( i de pas veure la misèria grega)''

Jo, com a subordinat del sistema, he d'estudiar, pagant igual, però amb unes proves d'accés anomenades Selectivitat, que cada any és més difícil perquè no només he de superar la nota mitjana de l'any anterior en una determinada carrera ( la que se suposa que vull estudiar) si no que aquest increment progressiu de la nota de tall es deu en gran part a la disminució de places disponibles per culpa de les famoses retallades.

Com podem reaccionar? De moltes maneres; però, què fem?
Els nostres pares, els que poden, treballen més i fan tots els esforços necessaris per tal de poder imitar els líders del sistema i poder entrar al nen o la nena a una universitat privada. D'aquesta manera no es ''salva'' l'estudiant, es justifiquen les retallades al sistema públic sota l'argument de: ''total, pa lo que sirve'' 

Fora del tema universitats, tenim el tema (o concepte) ''En negre'' ( molt relacionat també amb la privatització de les universitats, però més globalment, amb tot el manteniment de l'estat del benestar, fent un matís: l'estat del benestar és un engany capitalista que almenys ha servit per a tenir un mínim d'igualtat, però ens volen treure fins i tot això.)
Cada vegada és més gran el nombre de persones que eviten els impostos indirectes o amaguen xifres a hisenda.
Primera reflexió: L'estat i el sistema està fent impossible poder pagar les quantitats que es demana al poble a través dels impostos ( un 21% d'IVA és un abús) i no només això, l'estat del benestar que se'ns ofereix a canvi és deplorable . Amb aquest procés de surrealisme fiscal, el govern vol assolir l'estat econòmicament liberal, com el dels Estats Units, i que cadascú es pagui les seves coses, i si no tens, no protestis.

Segona reflexió: Ara per ara, si jo no puc pagar-ho, tinc dues opcions:
1- Callar i quedar exclòs del sistema.
2- Protestar i que em treguin un ull, la melsa o em tinguin 3 nits a una comissaria a pà i aigua sense que els meus familiars sàpiguen on sóc.
Però si els polítics i les grans fortunes de l'estat no paguen o s'adhereixen a les SICAV ( legislació per la qual una gran fortuna pot declarar només un 1% dels seus béns a l'estat) i a sobre evadeixen impostos amb tota la felicitat del món, no passa res, perquè des del president fins al rei ho fan; presumptuosament? presumptuosament!, però tots sabem a qui serveix realment la policia i la justícia en aquest país.
Només si aquesta gent pagués els seus ''1%'' les retallades no caldrien.

No siguem com ells, no hem de reaccionar a l'espoli social evitant-lo i renunciar als nostres drets i a les nostres garanties, el problema no és nostra i la culpa no ens pertoca! En comptes de tancar la finestra i evitar ''mullar-nos'', Perquè no sortim tots al carrer? Vull veure els 2 milions de persones que demanaven la llibertat del nostre poble català demanant la llibertat per a tots els pobles, demanant la llibertat de tot el gènere humà, sense por! No fem el joc al seu discurs perquè són ells i elles, els polítics, la monarquia, els bancs i les multinacionals els que ens han dut al nihilisme social i que pretenen que fem fàstics de l'estat del benestar que ens ha de garantir a tots i totes, per igual i sense privilegis, els nostres drets i les nostres llibertats.


















Què en penseu?

Jordi.