PEDAGOGIA DES
DEL PUNT DE VISTA DEL QUI ESTÀ A L’ALTRE COSTAT D’AQUESTA CIÈNCIA
-Fins que totes
les persones siguin lliures, no hi haurà
descans-
A vegades pensem que el sistema moral i social
d’avui ens dóna marge suficient per a ser lliures, però òbviament no ho som de
cap manera.
Estem subordinats a diferents elements, com
per exemple els prejudicis: No podem ser lliures de cap manera mentre una idea
premeditada pesi sobre qualsevol acció que ni tan sols hem tingut temps de dur
a terme. Sóc homosexual i no pot ser que la meva mare em tracti de superior a
inferior; sé que no tinc 18 anys encara, però estimar no té edat. Diu que ella
posarà els límits en les meves relacions, i cau en l’error de pensar que fer
l’amor a casa meva és una falta de respecte per a ells. Si no puc ser lliure,
si no puc estimar ni gaudir de l’amor de qui estimo a casa, ho hauré de fer
fora, cau en l’error de dir que fora de casa puc fer el que vulgui però que a
casa he de fer el que em diguin.
És un error molt greu; si no puc trobar
l’estabilitat, la felicitat i la confiança en la seva família, la buscaré fora. De fet, la única cosa que
s’aconsegueix amb la repressió sexual es que em senti desemparat, descol·locat
i desarrelat: No puc continuar vivint i parlant amb algú que no entén que estimo un home i que no vol
entendre el fet que jo els estic donant la meva confiança portant la meva
parella a casa, que jo puc controlar la meva vida sentimental i gaudir de
l’amor i alhora que ells sàpiguen que estic bé i que sóc a casa.
Per justificar la meva sexualitat, la meva
mare pensa que tan sols experimento, que no sé què vull i que la meva relació no és seriosa. Per tant la
meva parella no pot ser a casa amb mi perquè, a diferència dels meus pares,
‘’nosaltres no estem casats, ni som parella, ni som res’’.
El model de família imperant és el model que
defensa la superioritat permanent dels pares. S’ha d'arribar a un model on les
famílies, a partir de certa edat en els fills, puguin tractar-se d'igual a
igual, de persones amb arguments a persones amb arguments. Dos elements
discutint punts de vista amb igualtat per a fer viable la convivència i mirar per la felicitat de tots els seus
membres, evitant un sentiment de repulsió del fill o filla quan aquest hagi
assolit la independència personal .
Sé que el problema no és meu, el problema en
aquest cas és el tabú del sexe: Podem acceptar que el fill de la veïna sigui
homosexual, però no podem acceptar que ho sigui el meu fill. Podem acceptar que
el nostre fill descobreixi el sexe, però no podem acceptar que ho faci a casa.
Per què? Perquè ‘’quan jo tenia 17 anys no podia ni plantejar-me el fet de
portar la meva parella a casa.’’
Els pares han d’abandonar els prejudicis
basats en la seva pròpia experiència, des de la subjectivitat personal no es té
en compte la opinió dels altres en un context nou; el meu problema no és el
mateix que el que tenia la meva mare quan tenia la meva edat, això s’ha de
tenir molt clar.
No vull caure en arguments d’analogia, però
per fer-ho més entenedor, quan la meva mare tenia 17 anys, les persones a
Espanya eren executades per motius polítics a partir de judicis sumaríssims, no
hi havia cap tipus de llibertat i la religió cristiana era imposada com una
llosa en la moral de totes les famílies. El fantasma del nacionalcatolicisme
pesa encara sobre la normalització del sexe en la nostra societat?
Montessori, tot un referent de la coeducació i del trencament dels prejudicis ens els nens i adolescents.
Montessori, tot un referent de la coeducació i del trencament dels prejudicis ens els nens i adolescents.
